“PER A MI, LA POESIA ÉS COM UN DIVERTIMENT”

ENTREVISTA APAREGUDA EL 5 DE JULIOL DEL 1997 A LA REVISTA DEL VALLÈS, PER PACO MONJA

Defineixi el seu llibre de poesia A l’ombra dels violins.
Es tracta el primer projecte seriós que he fet i està configurat a partir d’una sèrie de versos que he anat fent d’uns anys cap aquí. El que jo volia fer –i encara no he fet- era com una mena de viatge iniciàtic on quedés clara l’evolució que ha tingut el jo poètic. Un llibre unitari i relacionat poèticament.

El títol...
Intenta dibuixar un espai en el qual he situat totes les coses que he plasmat al llibre. D’aquí que sigui un complement de lloc. L’al·lusió als violins ve determinada, potser, per la meva afició per la música i l’ombra vol fer referència a la marginalitat en què sovint viu l’home. Vivim d’esquena als plaers, evitem Orfeu i Dionís. Però hi ha més lectures...

I per què a l’ombra del violins i no del piano, un instrument que coneix bé i que li agrada?
Les imatges visuals són ben diferents. Mentre la del piano és esquerpa, la del violí és més atractiva i més musical.

Temàtica.
Al llibre no n’hi ha cap en concret. Si hi ha algun detonant, aquest és de caràcter romàntic.

Quin paper juguen els poemes d’amor?
Sí, és cert que hi ha un gran referent amorós. Però amor i amistat, de vegades, van de la mà. Alguns poemes són dedicats a persones concretes. Gent que em va crear l’estímul per fer un poema amb alguna frase, acció o fet.

Com ha rebut el seu entorn la notícia del premi Amadeu Oller?
Amb sorpresa, perquè hi havia molta gent que no coneixia aquesta faceta meva . Després, la satisfacció ha estat general. En realitat, no pensava que una cosa així tingués tanta rellevància.

Quan va començar a escriure poesia?
Quan tenia 14 anys vaig fer alguna cosa que es podria dir poema. Al principi, ho feia sense cap mena de propòsit. Un dia, vaig veure que tenia 15 poemes i vaig pensar, ¿per què no seguir? A partir d’aquí, l’afició es a convertir en plaer i divertiment. I aleshores és quan hi ha creació. De fet, poesia ve del grec poiesis, que vol dir justament això, creació.

Projectes.
La meva idea passa per continuar escrivint poesia i per seguir, també, presentant-me a concursos, una forma de donar-te a conèixer. Jo vull seguir, per tal de veure de què sóc capaç. La meva aspiració, segurament utòpica, és la de poder viure d’això. M’agradaria i voldria ser escriptor.

Quan escriu?
Ara, gairebé cada dia. Mentre m’ho passi bé...

La poesia és una arma carregada de futur?
Molt em temo que de present no en té gaire, i de futur, encara menys. la poesia no està de moda. No ven. Continua sent cosa d’uns quants. És una literatura amb un futur comercial molt limitat. I, si a més, tenim en compte que la meva és feta en català, anem llestos!

Sí, però els entesos consideren que té un gran nivell.
Procuro ser exigent. Per sort, sempre he llegit allò que m’ha agradat, el que m’ha permès continuar en una línia ascendent. Poetes preferits? Des de jovenet, he sentit una especial predilecció per l’obra d’en Gabriel Ferrater i d’altres. A Catalunya es fa i s’ha fet molt bona poesia. Crec que nosaltres ho hem de reivindicar, això. No tots els països tenen aquesta riquesa de referents.

Per què creu que es llegeix poc?
Segurament, perquè la infrastructura comercial que hi ha no és la millor ni la més adequada.

Diuen que els poetes tenen l’obligació de dir coses a nivell social.
Fins ara, així ha estat. El component cívic no ha faltat mai. En alguns casos –com la situació que va propiciar la Guerra Civil a Espanya- hi ha hagut moviments poètics coincidents amb fets socials molt accentuats. En el meu cas, aquest caràcter reivindicatiu no hi és. Potser amb el pas del temps, apareix, però ho dubto. El que a mi m’interessa és dominar el llenguatge.