UN POETA AMB MOLT FUTUR

ENTREVISTA APAREGUDA A LA PORTADA DEL VALLÈS, NÚM. 41, OCTUBRE DEL 1998, PER MARTA SEGURA

<<El jove poeta granollerí Esteve Plantada, s’esperava a la taula amb un cafè amb llet i un croissant mentre llegia amb atenció el diari. Al seu costat, un bloc de notes i un bolígraf. Ell assegura que uns versos poden sortir de qualsevol situació, d’una notícia que li cridi l’atenció, d’un anunci, de la gent que passa pel carrer. Per no oblidar cap d’aquestes idees, que després va madurant, va a tot arreu amb el seu bloc, perquè assegura que la poesia pot sortir de qualsevol cosa.

El premi Amadeu Oller és el primer que guanyes?
M’havia presentat a d’altres concursos, però aquest és el primer concurs seriós que guanyo.

Què et va animar a escriure poesia?
Suposo que el fet de llegir molt va ser el que em va animar però, de fet, no ho sé. Jo des de molt jovenet anava escrivint, però no passava de ser una cosa exclusivament personal, ja saps, poemes típics de l’edat i del moment. Cada vegada, però, em sortien més versos i m’anava engrescant, era un divertiment esplèndid. Curiós? Sí, hi ha maneres i maneres de divertir-se. Sobretot, però, el que em va animar va ser la curiositat de voler provar d’escriure com els poetes que a mi m’agradaven.

I com et vas decidir a presenta aquest recull a un concurs?
Va ser tot una mica de casualitat. Un dia vaig dir: tinc una cosa que m’agrada, doncs la presento a algun lloc i així et garanteixes, de passada, que algú amb criteri llegeix els teus versos.

Hi ha hagut alguna obra que t’hagi marcat i que recomanaries?
De l’últim que he llegit, m’ha agradat molt “Les flors del mal” de Baudelaire. Però hi ha un ventall ampli de lectures precioses: Gil de Biedma, Àngel González, Carles Torner, Ausias March,..., i, evidentment, “Les dones i els dies” de Ferrater, superb.

Quina relació tens amb la prosa?
No sento la prosa de la mateixa manera que la poesia, però hi ha poemes que sorgeixen d’alguna idea que has escrit prèviament com un petit conte. Jo escric tot el que se m’acut a meu bloc i aquella idea, potser, passats uns dies, es converteix en una poesia. Sempre s’ha de deixar madurar, que floreixi.

Quin és el teu mètode de treball?
La veritat és que no tinc unes pautes de treball marcades, m’agradaria escriure amb uns horaris o d’una manera més sistemàtica però no ho faig, em passa el mateix que amb els estudis.
Quedes content dels teus versos quan els llegeixes després?
Sempre penso que hauria d’haver canviat alguna cosa i m’influeix molt el que estic llegint en aquell moment.

Com definiries “A l’ombra dels violins”?
Ara que ha passat un any i mig del concurs, li trobo algunes deficiències, són coses que ara no tornaria a fer igual. Però, en general, estic content del resultat. Volia donar una idea de conjunt a tot el llibre, a la vegada que cada part està molt ben delimitada i es mou de manera independent.

De què tracta cada part?
La primera part del llibre es mou dins la tradició del romanticisme, és una part amb molts estímuls. A la segona part hi ha un gir complet de temàtica i d’estil. A la quarta part s’explica una relació, la història d’amor d’una parella, i l’última part tracta temes com la vida i la mort, el desamor, el desencís.

Quan temps vas tardar a escriure tots aquests poemes?
La majoria estan escrits sis mesos abans que em decidís a presentar-lo. Però la idea de fer aquest llibre és anterior, ja tenia alguns poemes fets de feia temps i alguns m’anaven prou bé per posar-los al llibre. Hi ha alguns poemes de quan tenia 15 anys, tot i que són pocs.

Han evolucionat molt els teus versos de quan tenies 15 anys als més actuals?
Al llibre potser no es nota tant, però si es llegeix alguna cosa que acabo d’escriure recentment sí que es nota força, perquè ara estic fent coses molt diferents.

Què creus que més va agradar del llibre al jurat per donar-te el premi?
Últimament s’estila molt fer reculls de poemes. Et trobes amb 20 o 25 poemes que no tenen cap relació ni unitat. Suposo que el fet que el meu llibre fos un tot hi va ajudar. Però, de fet, no sé en què carall es deurien fixar. Fa de mal dir.

Per escriure bé és imprescindible llegir molt?
Sens dubte. L’Eugeni d’Ors deia que no es podia fer literatura sense tradició. I estava carregat de raó. Tots tenim uns referents que s’han quedats ancorats d’alguna manera al nostre cap. I d’aquesta barreja d’elements, en sorgeix una habilitat que pot semblar innata, però que és fruit d’haver xuclat moltes coses, com una esponja.

Per què el títol d’ “A l’ombra dels violins”?
Amb aquest títol volia donar la idea del contrast, de la música i la vista pel que fa al violí i a l’ombra, i també de la claror i la foscor. El violí és la imatge d’allò idíl•lic i l’ombra vol dir que estàs en un segon pla, a una certa distància, tot i que totalment implicat. A part, el violí és la metàfora del que és la figura femenina i l’ombra significa la posició respecte aquesta figura. Uix... Hi ha diferents interpretacions.

També tens una especial relació amb la música?
Sí, toco el piano i la guitarra des de fa temps i m’agrada. Ep, però això no vol dir que ho faci bé! (somriu)

Has provat alguna vegada de musicar els tus versos?
No. Bé, sí, alguna vegada, però res seriós. Potser algun dia m’hi posi, però no serà qüestió de musicar versos, sinó de fer cançons. És molt diferent.

Què en penses dels cantants que musiquen poemes, ajuden a popularitzar la poesia?
Sí, n’hi ha alguns que sí. Un clar exemple és en Serrat, que agrada a moltíssima gent i n’hi ha que han descobert poetes com Machado o Salvat-Papasseit gràcies a ell. Però, a mi, els que m’interessen són els que creen, és a dir, els que fan una lletra i una música amb la intenció de fer un tot que és entès com a una obra artística. Per exemple, en Sisa. Crea un món absolutament particular i no té en compte cap llei del mercat, només ser coherent i crear-se una “obra”. Això és fer art, música.

Et vols dedicar a la poesia?
Una cosa és voler i l’altra és poder. Si algun dia em faig un nom i la gent em coneix, sé perfectament que no em guanyaré la vida amb això... La qüestió és trobar algun cosa que sí que m’ho permeti i que tingui molt a veure amb el fet poètic, creatiu.

Estàs pensant en algun altre llibre?
Sempre tens moltes coses al cap, més que projectes palpables, idees per fer però que no saps com materialitzar.

Et presentaràs a més concursos?
Sí, aquesta és l’única manera de donar-te a conèixer i que et publiquin, sobretot per un escriptor jove. Pel morro no pots anar a una editorial perquè almenys has de pagar la meitat dels costos de l’edició i, ni vull fer-ho, ni tinc diners. Això sí, no tinc cap pressa.

Creus que la poesia està prou valorada?
La poesia està valorada, però a la gent li fa una mica de por, i no ho entenc. La poesia és difícil i no s’entén? Hauria de ser tot el contrari, perquè la poesia és un gènere prim de lectura ràpida. Això sí, ràpida, però densa, hi has de rumiar o, si no, deixar-te portar per les paraules durant un temps. El que passa és que la gent, quan llegeix una novel•la, no es pregunta pel que volia dir l’autor, no hi ha aquesta consciència (de fet, hi ha novel•les que són només pur entretenint i són molt respectables). Però la gent, quan agafa un llibre de poemes es pensa que hi ha una mina amagada i que per algun lloc et petarà.

Com es podria trencar aquesta por?
No ho sé, hi ha com una mena de prejudici. Però, fixa’t, ara mateix el Martí i Pol acaba de treure un llibre que ja és un bestseller. Podríem entrar a discutir les raons, ja saps, la indústria, els interessos, etc. Però hi ha molts escriptors que pensen que si un llibre el llegeix molta gent és que no és prou bo. Per a mi, el poeta perfecte és aquell que pot agradar tant a un carnisser com a un doctor en filologia etrusca. S’ha de saber crear diversos nivells de lectura. En Martí i Pol ho ha sabut fer en aquest darrer llibre, per exemple.

Els recitals de poesia donen a conèixer la poesia?
La majoria dels recitals són dolents i la gent quan els veu té ganes de tornar a casa perquè es mor d’avorriment. Jo reivindico la diversió en la cultura. No tinc ganes d’alliçonar ni d’avorrir. L’interessant és emocionar-se, sentir, riure... Sense commoció, no hi ha obra d’art.

Què en penses de la fama?
No m’interessa. És una cosa que et fa esclau d‘una imatge, i a més, passa amb el temps, com el mal d’amors. La gent que ha estat famosa alguna vegada i viu només per a agradar a un sector del públic (que valora la teva imatge pública), quan deixa de ser-ho es converteix en un cadàver vivent. Fixa’t en la Sarita Montiel. No ha acceptat que ja no interessa ningú i que no té 25 anys.

La crítica ha parlat molt bé de tu i del teu primer llibre. Creus que els crítics valoren de manera profunda?
Hi ha de tot, però jo crec que un bon crític és aquell que t’ajuda a ser millor. M’explico: la crítica gratuïta i amb mala bava (pels motius que sigui) no fa bons artistes, sinó que els destrueix; l’únic que fa és que t’emprenyis com una mona. Resultat: res de bo. En canvi, si qui et fa la crítica, per començar, ja té un respecte per l’esforç que s’ha invertit per arribar a escriure uns versos, tot va molt millor. Després cal una anàlisi, i jo demano que, si no ho he fet prou bé, m’ho diguin sense manies. Això segur que és una bona inversió.>>