L’Esteve rep la primera patacada el dia 11 de juny de 1979, el mateix dia del seu naixement, quan el seu pare, víctima dels nervis del primer fill, registra al cens com a data del seu naixement el dia 12 de juny, és a dir, l’endemà. Legalment, doncs, l’Esteve té un dia menys de vida, cosa que li fa encarar les coses amb un cert sentit de “dejà vu”, i pensa que no tothom pot dir que ha sabut esquivar la mirada omnipresent del temps. Aquest fet d’atzar i de privilegi condiciona els seus lligams afectius amb el temps a partir de llavors. A la tendra edat de sis anys comença una relació d’amor amb el piano, amb els seus alts i baixos, i s’inicia en l’art de la música, solfejant, cantant i tocant. Als set anys li posen ulleres. A mesura que creix, alterna els seus estudis al Liceu amb classes de música moderna a l’Estudi de Granollers. La seva passió pels llibres fa que segueixi creixent a un ritme vertiginós la graduació de les seves ulleres. Sempre amb l’esperit curiós, i amb les mostres d’una ànima púber a la cara, comença a agafar-li simpatia a un instrument molt arrelat en els focs de camp, la guitarra. Aviat se n’adona que és millor tenir dues nòvies que una de sola, i va alternant les seves impressions musicals amb el piano, la parella estable i consolidada, amb la guitarra, l’amant ingènua que li ensenya noves formes. Aprèn a estimar la poesia de manera espontània, sobretot arran de la descoberta de les dones i els dies, i comença a sentir-se atret pels éssers que ell anomena poètics, ja siguin poetes a l’ús, o no. Als quinze anys descobreix les lents de contacte. Després de passar una època de gran ebullició poètica i de descobrir plaers diversos, el 1997, amb disset anys, publica el seu primer llibre de poesia, “A l’ombra dels violins”, que va rebre el prestigiós premi “Amadeu Oller”. Tot i la seva joventut, es mostra decidit a tirar endavant els seus projectes, i aterra a la universitat per fer Filologia, mentre comença a fer recitals per tota mena d’antres de la comarca i també de la capital. A finals de 1997 s’integra al col·lectiu de poetes de Granollers, amb els que engega una revista de lletres, “Fe de Rates”, i de la qual en surten quatre números. El 1999, se li acut una idea visual per a realitzar un guió, i grava, sense pretensions, un poetratge en vídeo de dos minuts de durada, inclòs dins el projecte “La nit a Granollers”, que va rebre una menció especial del jurat al Festival de cine de Girona. El curt porta per nom “El Gregari”, i torna a insistir en un dels leit-motivs de l’Esteve en aquesta època, al qual li ha dedicat repetits versos i textos. L’acció transcorre a l’església de la seva vila i és el pensament d’un suïcida des que entra fins que surt de la casa de Déu. Mentrestant, la seva percepció emotiva creix en graduació, com els seus ulls, que no s’aturen. Va fent bullir l’olla en diferents actes culturals, i l’any 2000 estrena una exposició a la sala Aire-F amb en Francesc Cano, un jove periodista i fotògraf que feia pocs dies que havia tornat d’un viatge a Kosovo, on fa tot un reportatge fotogràfic de les persones que han viscut la guerra i del drama humà que amaga l’aparent tornada a la normalitat. Una nit, es troben casualment per Granollers i decideixen fer-ne una obra conjunta, l’Esteve amb poemes, i el Francesc amb fotografies. D’aquí, i després de mesos de treball, en surt l’esmentada exposició i un llibre, titulat “Kosovo. 25 poemes 25 imatges”. La presentació corre a càrrec de la fotoperiodista Sandra Balcells i del prestigiós poeta barceloní Carles Torner. També l’any 2000, en Frederic Roda munta un espectacle teatral basat en poemes eròtics del col·lectiu de poetes de Granollers. L’Esteve hi col·labora amb un parell. L’espectacle es titula “Íntim” i arriba a representar-se a Mallorca. L’Esteve segueix sense veure-hi tres en un burro, ni a la platja ni a la piscina. L’1 de juny del 2001 rep el seu baptisme com a cantautor al teatre de Ponent de Granollers, i inicia una tanda de concerts acústics molt intimistes on barreja poesia i música. L’octubre del 2001 es publica a Emboscall Editorial el seu darrer llibre de poemes, “Oblidar”. Entre el maig i el juny del 2002 enllesteix el seu primer enregistrament sonor, “El difícil encaix del vidre de les ulleres”, i el 2004, acaba, obstinat i dramatitzat, el seu darrer CD, "Placenta". Ha estat crític literari del suplement de cultura del Diari Avui, i actualment escriu articles a El 9Nou i co-dirigeix la versió catalana de la Barcelona Review amb la Laia Noguera, poeta i amiga. Qui sap què hagués estat d’ell si hi hagués vist bé. Arriba a la conclusió que, realment, el que s’està deformant no és la seva còrnia, sinó la realitat.