Nota de l’autor apareguda al llibre

De vegades, els poemes et retenen. Et retenen, perquè volen dir-se, i amb aquest gosar ser dits, t’alliberen. Això és el que passa amb aquests versos, uns versos que sorgeixen d’un enuig, d’un arremorament que esdevé ràbia, una indignació assenyada que vol esgarrar-se la gola per tal de denunciar, encara que sigui des de la modèstia d’uns mots minúsculs, el sofriment que provoca el terror, la mort i la guerra.

Ara, més que en cap altre moment, hi ha un dolor que ens hauria d’obligar a entendre que la guerra ha deixat de ser la llevadora de la història i que, a preu fet, s’està convertint en el seu fosser. Nosaltres no podem romandre lluny d’aquesta misèria, i per això, aquests poemes que sorgeixen de l’estímul d’unes fotografies. I també per l’intent de llegir l’esperança als ulls d’un infant, o si més no, per provar d’escandir els versos amagats als sorrals. De vegades, els poemes et retenen, però lluny d’engrillonar-te, són sempre l’alliberament necessari, el nen que fa gatzara dins les bastides de la mala consciència del nostre món.