Amb el llibre “A l’ombra dels violins (Premi Amadeu Oller 1997)” Esteve Plantada, va demostrar que posseeix, innat, el do de la musicalitat del llenguatge. En el camí cap a la maduresa, el poeta vallesà va enriquint el seu discurs amb ressons d’altres veus i, el que és més important, aprèn a temperar la seva pròpia davant d’un auditori que s’intueix a dins del poema mateix. Poesia, doncs, concebuda per ser dita i escoltada, però no per això limitada al gest impactant però buit, sinó ben capaç d’adequar fons i forma: rica en imatges, és sempre joiosament discursiva.

de Jesús Aumatell (2001)