Sobre A l’ombra dels violins

Mai és mal moment per a descansar de la rutina de viure, a l’ombra dels violins. En aquests moments d’ataràxia i recolliment, el jo desenvolupa moltes vivències i recorda històries. Són aquestes breus pinzellades, plenes del realisme més cru, les que ens porten per un viatge a través de la vida i les inquietuds. De vegades, aquestes breus línies no són res més que monòlegs en veu alta,; d’altres, requereixen d’un estímul real del tot necessari per a fer-les esclatar.

La crítica ha dit...

“L’obra, un recull de cinquanta-dos poemes dividits en cinc parts, expressen els sentiments més recents d’un jove en un moment d’inquietuds i reflexions. Relats de coses senzilles, de fets reals, des del punt de vista d’uns ulls joves, però ja inquiets, i d’unes mans fines, però encisadores.” [L’actualitat de Granollers, dimecres, 3 de setembre de 1997]

“Esteve Plantada, un joven poeta de 17 años, consiguió el premio Amadeu Oller para poetas inéditos por su poemario, A l’ombra dels violins (A la sombra de los violines), destacando por la riqueza y el ritmo de su lenguaje, lo que no es de extrañar si tenemos en cuenta que el autor posee seis cursos de piano y uno de jazz.” [Qué leer, número 13, juliol-agost de 1997]

“(..) En aquest poemari, l’autor aboca uns continguts, pouats tant en l’imaginació com en l’experiència, sobre un canemàs estructural confeccionat amb insòlita clarividència estètica. Més enllà dels models, siguin Bécquer o Ferrater, i dels recursos expressius, el tret definitori és la voluntat d’aprendre tot donant sortida a una puixant vocació poètica. La primera secció del llibre, que li dóna títol, exposa la idea romàntica que la poesia e expressió de l’inefable: el record, el somni i la suggestió són mitjans per reflectir l’essencial poètic. A partir del poema Aprenentatge, la realitat es fa un racó en el vers: l’actitud romàntica del principi es tenyeix de realisme, el somni deixa pas a la consciència. El to reflexiu presideix la segona secció, Fet el silenci, perquè ja no cal emparar-se en l’irracional per vestir poèticament la vida. Però ara l’autor s’ha d’enfrontar amb les pròpies Ignoràncies, cosa que origina tensió en comprendre que l’autèntica substància de les coses s’assembla massa al detritus. I això afecta el que el poeta és físicament: acceptar-ho fins l’últim extrem equival a identificar-se amb la natura, en un procés d’alienació que continua a la tercera secció del llibre, En el llindar dels dies. Cal deslliurar-se de “la càrrega feinera dels dies” encara que sigui a través del somni, no aquell que dóna pas a altres móns, sinó el que permet desconnectar del real. A la quarta part, Almirall de l’amor, el poeta, que dialoga amb un tu, no gosa lliurar-se a l’amor perquè no es veu amb cor de controlar-lo, tal i com es desprèn de la magnificació del seu estimat, mentre ell menteix, perdut en la nit, se sent minúscul. Només des de la distància, i un cop acabada la relació, es pot reflexionar. Del temps perdurable, la cinquena i última part del llibre, poetitza l’etapa de desamor, tot recuperant el somni com a font d’inspiració i com a poètica. Però ara és un refugi temporal, en alternança amb el quotidià; potser per això els últims poemes, Vivace i Postdata, són un cant a la fugida (...)” [El 9 nou, Jesús Aumatell, 11 de juliol de 1997]